Relats en llengua catalana i literatura. 1r d'ESO

 

Tots els alumnes de 1r d’ESO han realitzat, al final de la 3a avaluació, un relat de quatre-centes paraules per a l’assignatura de Llengua catalana i literatura. El tema era lliure, només s’exigia la màxima correcció lingüística i... fer servir una mica la imaginació!

 

La feina ha valgut la pena. Tots plegats han demostrat que saben escriure. El recull de relats que podeu descarregar, en l’enllaç que teniu en aquest apartat, és només una mostra, del que aquests al·lots han fet. Hi trobareu  una gran varietat d’històries: des del conte policíac fins al relat mitològic; de les confessions personals a les aventures més estranyes de personatges fantàstics i poc corrents.

 

relatcatala

Cliqueu sobre la imatge per veure els relats

 

De moment, per fer un tast, podeu llegir-ne els que han tret millor nota. Les autores són aquestes tres nines que fan cara de no haver trencat mai un plat: Llucia Bestard, Carla Serra i Lucía Osuna.

 

Llegiu-los amb calma: val la pena!

 

Lucía Osuna Granados

 

Persones que et canvien la vida

 

Hi havia una vegada, a un petit poble dels afores de Barcelona, una nina un poc diferent a tots els altres. Na Leire treia molt bones notes sense esforçar-se gaire, al contrari dels altres nins. A més a més, ella no havia tingut una bona infància; la seva mare va morir feia uns anys quan ella només en tenia set. A partir d’aquell moment la seva vida va canviar dràsticament. El seu pare va començar a beure a causa del dolor d’haver perdut la seva dona, l’amor de la seva vida. Amb el temps, es va ficar al món de les drogues. Cada dia, gent rara anava a ca seva i li feia fer coses molt estranyes. Si no els obeïa li pegaven, o coses molt pitjors, que fan por només pensar-les.

El dia 22 de setembre va arribar una nina nova a la seva classe. El seu nom era Marta. Aquesta nina no era com els altres i es va fer amiga de na Leire ràpidament. Es varen fer molt amigues en poquíssim temps. Na Marta coneixia tots els problemes de na Leire i na Leire els de na Marta. Sempre estaven juntes i es varen fer inseparables.

Un dia, na Marta es va cansar de veure a na Leire tan trista i sense forces, i va tenir una idea, contar-li tot el que li passava a na Leire a la seva professora. Na Leire no pensava que fos una bona idea, perquè no volia que la separassin del seu pare, però poc després va entrar en raó. Va entendre que si no ho feia la seva vida no canviaria i que el seu pare només empitjoraria. I ho varen fer. Varen anar a xerrar amb la seva professora. Aquesta els va recomanar que anassin a parlar amb el director, i que si ho necessitaven ella estaria present en tot moment.

Varen conversar amb el director que va decidir anar a xerrar amb son pare. Varen arribar a un tracte: ell tractaria de sortir de les drogues anant a una clínica de desintoxicació, cosa que li permetria tornar a la seva vida normal. Durant aquest procés, na Leire viuria a ca de na Marta, sempre amb el consentiment dels seus pares, que la tractarien com a una filla més. I així va ser. Gràcies a na Marta tot va canviar. Persones com aquestes no n’hi ha moltes, però si trobes una, cuida-la, perquè et pot canviar la vida.

 

 

Carla Serra

 

Hèrcules

 

El dia del seu naixement va ressonar el tro a Tebas amb furiós estrèpit, i molts altres presagis van anunciar la glòria del fill de l’amo de l’Olimp. Alcmena va donar  a llum dos bessons, Hèrcules i Ificles. L’amo i senyor de l’Olimp li va enviar dos serps per saber qui era el fill més fort i n’Hèrcules va matar les serps. Com que el pare estava boig, els va enviar a matar dos dracs; va anar amb el seu germà i els varen matar. El seu pare volia posar-los en contra, però ells eren súper amics. Un dia varen anar a passejar per  l’Olimp. Ja eren grans i el pare els va dir que entressin al bosc, a caçar per al sopar, i els va donar un arc amb  moltes fletxes, però el que no els va dir era que aquell bosc estava encantat,  perquè hi havia unes plantes que els deixaven mig drogats i causaven al·lucinacions. Això els va afectar molt. El primer va ser n’Ificles. Va llançar-li una fletxa a sa cara a n’Hèrcules; ell la va collir abans que li fes cap esgarrinxada. Com n’Hèrcules tenia més mala llet que n’Ificles, li va donar una apunyalada. Una deessa que passava per allà amb una màscara va veure com es barallaven i els va separar. Els va allunyar d’aquell lloc i se’ls va endur a casa seva. Estaven en un estat com de coma i mentre això durà ella curà a n’Ificles, que encara  sagnava.

Mentre que n’Hèrcules estava en coma, somniava que estava en el seu castell i entraven a matar a el seu germà, i quan es disposaven a matar a n’Ificles n’Hèrcules es posà enmig i morí. De cop i volta, n’Hèrcules i n’Ificles es despertaren. Havien tingut el mateix somni. El primer que digué n’Hèrcules fou:

―On  som? Què li ha passat  al meu germà?

Aquella deessa es nomia Carla. Li  va dir tot el que havia passat. N’Hèrcules va idear un pla i na Carla el va ajudar.

Els dos germans varen tornar al castell del seu pare amb dos conills. Na Carla es va colar al castell i va començar sa  guerra. Al final tot va acabar bé. Na Carla es va casar amb n’Hèrcules i el dos bessons foren reis de l’Olimp.

 

 

Llucia Bestard Satorra


Ancians contra marcians


La humanitat es jugava el seu futur en un gran partit de futbol. Era l’última oportunitat que ens havien donat els marcians abans de exterminar-nos. Només uns pocs equips formats pels millors jugadors del món es van oferir a salvar-nos. Bé, aquests, i un equip d’avis, tan vellets i despistats que ni ells mateixos sabien com havien acabat apuntats allà. I com sol passar, va ser l’equip que va sortir elegit en el sorteig.
De res van servir les queixes. Els marcians van ser contundents: els avis jugarien el partit, i podien triar on i quan.

Ningú va voler entrenar amb ells. Només els seus néts els seguien volent i acompanyant, així que el seu únic entrenament va consistir a reunir-se per escoltar les seves velles històries i aventures. Després de tot, els encantaven aquelles històries, tot i que els semblava impossible que fossin veritat.

Només quan els marcians van venir a acordar el lloc i el moment, el petit Pablo, el nét d’un d’ells, va tenir una idea:

―Jugarem a Brasil. El meu avi sempre parla d’aquest estadi. I ho farem el 1960.

―El 1960? Però això va ser fa més de cinquanta anys! ―van replicar els marcians.

―Aneu a envair la terra i no teniu màquines del temps?

―És clar que les tenim! ―van dir ofesos―. Demà mateix farem el viatge en el temps i es jugarà el partit. I tots podran veure-ho per televisió.

L’endemà es van reunir els equips a Brasil. A la màquina del temps van pujar els forts i poderosos marcians, i un grupet d’ancians. Però segons passaven els anys cap enrere, els marcians es feien petits i febles, tornant-se nens, mentre als avis els creixien els cabells, perdien les arrugues, i es tornaven joves i forts. Ara sí que se’ls veia totalment capaços de fer totes les coses que explicaven als seus néts.

Per descomptat, aquells avis savis, amb els seus antics i forts cossos, van donar una gran exhibició i van aixafar el grup de nens marcians sense dificultat, entre els aplaudiments i crits del públic. Quan van tornar al present, van recuperar el seu aspecte arrugat i despistat, però ningú es va burlar d’ells. En comptes d’això els van tractar com autèntics herois. I molts s’ajuntaven cada dia per escoltar les seves històries, perquè tots sabien que fins i tot el vellet més arrugat havia estat capaç de fer el mateix que ells o més.

A primera hora del matí van agafar un autobús des de la plaça de Son Ferriol, i durant tot el matí, fins després de dinar, van dur a terme una visita completa acompanyats dels monitors del recinte. Van visitar tots els aquàriums, dividits segons els diferents climes de la Terra i també, per parelles, van realitzar l’arriscada dissecció... d’un verat!!

L’activitat va ser la mar d’interessant, i tots van tornar a casa força contents i cansats!

Trets identificatius

Els Col·legis Diocesans, seguint una rica tradició, responen al compromís de l’Església en l’educació dels més joves, que sap que “l’esdevenidor de la humanitat es troba a les mans dels qui són capaços de transmetre, a les generacions futures, raons per viure i esperar”

[seguiu llegint]

Contacte

Sant Joan de la Creu, 58
07198 Son Ferriol - Palma de Mallorca
Tel: (+34) 971 426 001 - Fax: 971 429 082
info@csantantoniabat.com

Please publish modules in offcanvas position.